divendres, 16 de maig de 2014

COM VIVIM A AVUI DIA, MALATS/ES DE SÍNDROME DE FATIGA CRÒNICA GREU

Per acabar amb la commemoració  diada de la síndrome de fatiga crònica i fibromiàlgia, del 12 de maig 2014, un àudio de 7', que explica molts estem vivint ( l'absència de qualitat de vida, i passar tot el dia entre el llit i sofà, i de tant en tant sortir al carrer, de forma molt controlada i descansant molt abans i després. A més, costa molt romandre dret, i hi ha moltes dificultats per a caminar amb normalitat.
 A la cara no se't nota el calvari que estàs vivint, per la qual cosa la incomprensió, juntament amb el desconeixement de la malaltia, encefalomielitis miàlgica- síndrome de fatiga crònica (que no és fibromiàlgia, però sí que inclou tots els símptomes de la seva cosina germana la fibromiàlgia ), és major.
A les autoritats no els interessa investigar ni donar atenció a aquestes malalties tan complexes, que necessiten molts recursos multidisciplinaris, així ens tenen força amagats, invisibles.
La sanitat pública no arriba a cobrir-ne l'abast, ni per aproximació, de tota l'atenció que necessitem de fisioteràpia, tractaments neurològics, immunològics, suport emocional, tractaments naturals no invasius i suplements dietètics, etc. etc.
Els mateixos malalts/es, hem de subvencionar estudis, ajudats per campanyes de micromecenatge. I els estudis ja donen resultats, però falta més inversió a tots nivells, més atenció.
El desconeixement mèdic general, tret de casos molt específics, és palès, ja que falta formació. Molts malalts, hem estat saturats/ades per medicaments que no han fet res més que causar-nos més efectes secundaris. Això després d'anys i anys d'anar a metges i no trobar respostes.
Al capdavall els remeis naturals, per tractar símptoma per símptoma, van millor. És un tractament caríssim i no cura, però ajuda una mica en alguns símptomes.
La SFC, és una malaltia amb un ventall enorme de símptomes, físics, cognitius, emocionals. És de caràcter neurològic ( que no psiquiàtric) ataca a molts sistemes i provoca trastorns problemes immunològics, neurològics, musculars i endocrins, problemes del son...La sensació és d’un cansament extrem i devastador, que no cedeix amb el descans . És com tenir una grip fortíssima permanentment.
 Comparteix símptomes amb la fibromiàlgia i amb la sensibilitat química múltiple ( les tres es donen al sistema nerviós centrals. L’ ansietat , la depressió, l’estrès, a vegades costa delimitar, si es tracta dels senyals de la malaltia o de l’impacte que té la malaltia, que té molts estadis diferenciats.
http://www.ivoox.com/clara-valverde-i-les-sindromes-sensibilitat-central-audios-mp3_rf_3119235_1.html

dissabte, 21 de juliol de 2012

UNA DÉLICATESSE PER A TOTS ELS PALADARS



“La delicadesa” . Crítica cinematogràfica

Una Délicatesse per a tots els paladars

El nom li ve que ni pintat, és una délicatesse française, un pastisset suau que entra pels ulls i pel paladar ; gens estrafolari, sense córrer riscos,  amb ingredients de tota la vida, una combinació que sense excel·lir està destinada a triomfar ja que s’assegura la fàcil assimilació.

És una pel·lícula feta a mida per a l’ Audrey Tautou, la inoblidable Amélie.

Tot i que Amélie va ser un personatge que va crear un segell i un estil encisador i màgic que ens quedarà per sempre més, aquí ens resta simplement un bon gust de boca en acabar el visionat.

És una pel·li que recomano per ara a l’estiu, en conjunt és refrescant, amb tocs d’humor, romanticisme, naturalitat, i sobretot amb una gran dosi d’humanitat i desmitificació dels galants.

Aquesta és elegant, sense estridències, basada en una bellesa natural i no en efectes especials, els personatges són creïbles, propers, el toc d’empresa sueca i personatge suec maldestre resulta molt tendre i un xic exòtic, amb pares Ikea inclosos.

S’aconsegueix doncs, una obra de caire romàntic, però que arriba tant a homes com a dones.

Com a bona délicatesse, és petitona, no cal més. Tramet sobretot el missatge  de desmitificar allò de “no fan bona parella”, “no fa per a ell, o no fa per a ella” . Per  a ser una parella, i perquè funcioni,  no cal ser la  Barbie i  el Ken.

 Una dona bonica, sensual, delicada, s’enamora d’un home malgirbat, maldestre i inexperimentat, però pur, senzill i afectuós.

Són com una nina i un os de peluix;  la nina és qui es fixa en l’os de peluix.

Abans la nina ja havia tingut el seu nino,  que la vida va trencar. Ara, després de superar el dolor per la pèrdua  tria  un nou company genuí, net, que és delicat amb ella,que li fa costat, enfront del luxe, la seguretat, la seducció d’un home experimentat com és el seu cap.

 El film, està basat en el bestseller de David Foenkinos, i dirigida per ell i pel seu germà Stéphane; suposo que ha tingut tant èxit l’obra perquè és com un conte on triomfa l’amor,  i perquè en el fons, tot i la nostra aparença externa,tots som alhora una nina i un os de peluix.


dimecres, 27 de juny de 2012

EL CUC QUE EM XUCLA LA FORÇA VITAL I LA CLAREDAT MENTAL ( La SFC

EL CUC QUE EM XUCLA LA FORÇA VITAL I LA CLAREDAT MENTAL ( La SFC)

Tu que comparteixes el meu entorn...

Espero que entenguis com a mínim una mica el meu patiment, i que sovint, com ara, estic fora de circulació literalment; ja que el meu cos i la meva ment estan encallats a causa d'una  greu malaltia neuronal que em xucla completament la força vital, i la claredat mental: la síndrome de fatiga crònica(SFC) . Ho explicaré de mica en mica, curt i ras.

Dins la mateixa malaltia hi ha diferents graus; el meu estadi  és dels més severs; tot i que  aparentment no ho sembli, sobretot quan estic asseguda, en bona companyia, somrient o rient: la processó, però, va per dins.

En acceptar  públicament  les meves limitacions causades per les malalties que pateixo,(perquè en tinc altres associades o independents, que en qualsevol cas el que fan és augmentar  el grau de complicacions i patiment).
En fer-ho públic, doncs, sé que m'estic ajudant a mi  mateixa i a altres persones que s'hi troben o s'hi trobaran.

El dolor és aclaparador: dolor físic i dolor emocional.

 Ens cal ser compreses pel nostre entorn, sobretot pels qui ens tenen en estima. La mateixa sanitat pública ,a vegades, ens ha girat l’esquena, per manca de difusió, de formació, o bé perquè són malalties complexes,cares i que ha de ser tractades des de diferents àrees.

Quan una persona va enguixada d’una cama no s’espera d’ella que corri, o no se li demana la raó per què no ho fa.  En el meu cas sento la necessitat d’explicar-me, perquè el guix no es veu, però i tant que hi és: pel cos i pel cap...

Sols pretenc això, que te'n facis càrrec, que entenguis que  a vegades no em veig en cor  fins i tot per a tenir una conversa llarga, ja que em sento el cap a punt d’explotar, que em passo molts dies reclosa a casa, sense poder donar ni un pas,o bé sortint poc o amb por  a caure per la sensació d’esvanir-me .

El meu dipòsit de benzina té un forat que va perdent combustible i la meva reserva d’energia està sota mínims.

En un estat permanent de feblesa, les infeccions respiratòries són el pa de cada dia. Evidentment, llavors, el meu estat d'ànim també se'n ressent.

La meva situació és molt canviant, passo èpoques i dies diferents; i sincerament, em costa fins i tot a mi preveure com estaré d’aquí uns dies.
 Si un dia sembla que estic millor i em passo dels meus petits límits, la síndrome de fatiga crònica no ho perdona i em fa pagar una llarga factura.

Tot i així, tingues ben present que sóc i em sento una dona completa, vital; una persona amb molts interessos i ideals.
La vida continua i cada dia valoro més poder assaborir els petits instants de goig.
                                                                                                                                                  
                                                                                                                                             (    Rosa Subirachs)
                                                                             

dissabte, 5 de maig de 2012

AGOST AL TNC. MOTIUS PER A ANAR-LA A VEURE

 

AGOST AL TNC. MOTIUS PER A ANAR-LA A VEURE


Els meus cosins em van regalar per Reis un val bescanviable per una entrada a l’obra de teatre que jo triés. No ho vaig  dubtar,m’havia quedat sense lloc la temporada passada, aquesta, doncs, que es repeteix com a fet extraordinari,  aniria a veure Agost al TNC. Ens vam esperar un temps, que fessin la reposició i que coincidíssim en les agendes.

Per fi va arribar el gran dia. Els meus cosins no les tenien totes, comptant els dos entreactes, l’obra dura 4 hores i 20  minuts.

Jo ja sabia que aniria bé, que en sortiríem contents, de totes maneres però,  vaig fer una preparació prèvia de repòs extra, per tal d’evitar que la fibromiàlgia  m’impedís gaudir de l’espectacle.

Per començar, anar a la sala gran del TNC és tot un luxe a nivell arquitectònic, tot i que he de dir que no és gaire accessible pel que fa a la mobilitat.

Per què estava tan segura que m’agradaria i que quedaria bé amb els meus acompanyants? Si ho hagués de resumir en poques paraules diria que confiava en la meva intuïció d’espectadora habitual de teatre.

Puc argumentar, però, tot el que es va confirmar, els motius doncs que per a mi són fonamentals per anar a veure Agost.

En primer lloc: el director el Sergi Belbel. Aquest terrassenc, actual director del TNC, totalment premiat i reconegut en el món escènic,el qual, opino que encara el tenim poc valorat a nivell popular ja que ens manca més cultura teatral per a entendre que aquest dramaturg és un crac.Un home que ha dirigit grans i variats autors,  per exemple obres que he vist com: El mètode Grönholm, Dissabte, diumenge i dilluns, Les falses confidències o L’inspector. Un home que la seva obra ha servit de base per a pel·lícules de Ventura Pons,( Carícies, Morir o no..) un autor,( teatre, guions TV), traductor,  professor teatral, i a voltes implicat també en el muntatges escènics de les seves obres, un home així per a mi és un humanista, i és una joia tenir un Belbel entre nosaltres. Per tant hi anava gairebé amb els ulls tancats.
En segon lloc: els actors i actrius. Aplegar en un mateix escenari un planter de primera  és un privilegi. Tots 13  estan esplèndids, cada un broda el seu paper; molt destacable el duel escènic entre dues grans primeres dames de l’escena catalana: l’Anna Lizaran i l’Emma Vilarasau . Els papers s’hi prestaven, dues dones amb una gran força, dues grans protagonistes. Els actors homes, queden pel guió amb menys presència, però comptar amb un Lucchetti, un Banacolocha o un Folk... deixa’ls anar...

En tercer lloc pel text: avalat pels premis Tony i Pulitzer de teatre , Agost  del dramaturg i actor d’ Oklahoma Tracy Letts, (el qual diu tenir com a referents literaris de Tenesse Williams en la dramatúrgia i Faulkner i Thompson en la narrativa), Agost doncs, és un text rodó, rotund.

Agost és una història familiar de caire universal, de la família occidental actual.

Per descomptat és un matriarcat , on a més hi ha tres filles, amb parelles,  néta, germana, cunyat, nebot, assistenta...i el toc colorista del xèrif. Tots els personatges de l’auca, tots el caràcters possibles, relacions d’amor, d’odi, poder, de submissió, de companyonia, estats d’indiferència, de rebuig, de ràbia, d’atracció, de compassió, de tendresa...

Com a espectador un passa de riure a tenir la pell de gallina, de la sorpresa, a la identificació, en definitiva a l’emoció. És un còctel ben barrejat ja que no hi ha cap element que sobresurti massa, que embafi. Aquí rau la grandesa de l’obra, de tot, com a la vida, narrat sense maniqueismes, sense moralismes, sense escrúpols. L’obra acaba bé, i no perquè sigui un happy end, acaba bé perquè és un final natural dins el procés evolutiu de l’ésser humà.

En quart i darrer lloc, l’escenografia, el muntatge, és espectacular, com una casa de nines a l’engròs que es munta i es desmunta; diferents nivells, diferents escenes en una mateixa casa: una casa que s’obre i es tanca al principi i al final, tot un univers simbòlic que es pot representar amb tota el seva,  esplendor, amb tota classe de detalls, d’una banda gràcies l’amplitud de l’escenari, i de l’altra, hem de tenir en compte que el TNC és un teatre amb subvencions públiques al darrera, i que el preu de l’entrada també és elevat.  A Agost, doncs, un és per moments protagonista en viu i en directe de la riquesa i màgia de l’espai.


 Rosa Subirachs

 






dimecres, 7 de març de 2012

Dona Sóc

 
                                       
Dona Sóc



Duc l’amor a la sang ja que venus sóc.

Haver nascut aquesta riba  i no a l’altra,

 a voltes  ha estat una peatge molt  dolorós.

 I tanmateix, ja  l’he travessat.

Del gran regal que és ser dona,

Ja per fi me n’he  adonat.

M’ha tocat una capsa ben plena:

 d’intuïció, de tendresa, de passió,

 de receptivitat, de sensualitat ;

amb encenalls de  xocolata negra

i riures  de solemnitat.

La màgia de la feminitat em fa ser especial:

una dona d’aire que s’esvaneix  de tant en tant.

( Rosa Subirachs)






dissabte, 4 de febrer de 2012

RES NO TORNARÀ A SER COM ABANS. Cosmopolitisme barceloní

RES NO TORNARÀ A SER COM ABANS.  Cosmopolitisme barceloní
Esperava  amb delit una altra obra de la Carol López...Clar que de fet obres de teatre d ‘ella sols n’havia vist  dues : Germanes i Bulevard, i al cinema l’adaptació que  va fer en Cesc Gai d’una de les seves obres :VOSE.
Germanes, la vaig gaudir tant  que la tornaria a veure les vegades que calgués, això sí:al teatre. Precisament fa pocs  dies vaig veure a la tele l’adaptació que van fer de l’obra i em va agradar...però res a veure amb la màgia escènica,: la proximitat dels actors, els riures dels espectadors, les cançons cantades en directe i ... el brou que feia olor de brou.
Mentre estava veient: “Res no tornarà a ser com abans” pensava que em recordava a obres de Woody Allen, i la vaig encertar, es veu que la senyora López és una seguidora del cineasta i l’hi volia retre una mena d’homenatge- amb terapeuta de parelles inclòs- L’obra però, acaba amb un final més agredolç, un final més europeu, és a dir una mica de tot: dues parelles dos finals.
Quatre personatges damunt l’escenari en un sol acte, amb diferents ambients: un llit, una banyera, un sofà, i una taula amb 4 cadires.
Identifico elements comuns en les obres de la Carol López, tals com: la incorporació del vídeo, el  toc musical: de cançons cantades en directe; en aquest cas dues : una en francès i l’altra en anglès; la primera interpretada a nivell coral , la segona, cantada“humorísticament” pels dos homes, i tot seguit  sona la versió original de la cançó de Minnie Riperton: “Loving you” -curiosament és la peça que jo tinc al mòbil com a sintonia de despertador-.
Un altre tret del segell de l’autora seria que  cada personatge parla en català o en castellà, tal i com passa a la vida real i segons la llengua materna dels actors. Una parella parla en castellà, l’altra en català, i entre tots ells en català. No es parla en anglès , ja que un dels actors, l’Andrew Tarbet, -és americà a la vida real i a l’obra-  però parla en un català amb accent americà molt característic, això sí, deixa anar  força expressions en anglès, sobretot quan s’enfada, clar.
Hi ha un atractiu joc entre la ficció i la pròpia realitats dels actors: Els noms dels personatges són els mateixos que els dels propis actors, la Dolo Beltrán, cantant del grup Pastora, interpreta a una cantautora, i també ens ofereix dues cançons en directe. L’Andrew Tarbet ve a Barcelona per amor, i de fet a la vida real també va ser més o menys així amb l’actriu Laia Marull.
Els actors doncs, Dolo Beltrán i Andrew Tarbet – també protagonistes a la sèrie televisiva Infidels- i l’ Olalla Moreno i Andrés Herrera, confegeixen un personatges creïbles, encantadors, contradictoris, humans...El llenguatge, els diàlegs són clau per a confegir aquesta realitat de parelles.
Me’n vaig anar del teatre amb un somriure als llavis, tot pensant que havia vist una obra de teatre moderna, cosmopolita, i propera.
Com que vaig seure a la primera fila, vaig tenir el privilegi de veure la professionalitat de l’Olalla Moreno en aconseguir que li llisquessin llàgrimes per les galtes, em vaig despistar, però, tot seguint l’escena principal,  i no vaig gaudir dels segons nu integral frontal de l’Andrew Tarbet abans de posar-se la tovallola. Això és el que té el ser una espectadora amatent .


dimarts, 22 de novembre de 2011

REFLEXIONS DE TARDOR


Reflexions  de tardor
La llum d’una tarda , d’un capvespre m’encisa. A voltes la realitat també és art, també és poesia.
Sovint ens entestem en cercar grans emocions i transcendències, i deixem de contemplar allò que ens envolta, que ens és donat.
Sovint he oblidat que una posta de sol és el millor  regal del cel,  i de franc.
La tardor m’inquieta, anar cap a la manca de llum, que els dies s’escurcin em produeix basarda.
Els temporals em posen nerviosa i les pluges em fan ressorgir la melangia.
La melangia a voltes se’m fa dolça, em fa somiar, recordar, i sobretot em fa que la visqui amb música suau.
La suavitat dels colors de la tardor em produeixen tendresa.
Quan plou m’aixoplugo a casa i miro per la finestra, contemplo les gotes com clapotegen a terra i em sento segura de ser a l’altra banda, sense sortir al carrer.
La tardor em recorda que tot té un procés i que sóc petita davant la natura, davant l’univers.
Si tanco els ulls i em deixo anar, sento com la tardor m’agafa la mà i em diu, “ tranquil·la, tot està bé, la matèria no es crea ni es destrueix, només es transforma”.
I jo que tot això ho sé, però sóc humana i continuo estremint-me davant les inclemències del temps i el meu cos continua responent a cada estossec  del firmament.