RES NO TORNARÀ A SER COM ABANS. Cosmopolitisme barceloní

RES NO TORNARÀ A SER COM ABANS.  Cosmopolitisme barceloní

Esperava  amb delit una altra obra de la Carol López...Clar que de fet obres de teatre d ‘ella sols n’havia vist  dues : Germanes i Bulevard, i al cinema l’adaptació que  va fer en Cesc Gai d’una de les seves obres :VOSE.

Germanes, la vaig gaudir tant  que la tornaria a veure les vegades que calgués, això sí:al teatre. Precisament fa pocs  dies vaig veure a la tele l’adaptació que van fer de l’obra i em va agradar...però res a veure amb la màgia escènica,: la proximitat dels actors, els riures dels espectadors, les cançons cantades en directe i ... el brou que feia olor de brou.

Mentre estava veient: “Res no tornarà a ser com abans” pensava que em recordava a obres de Woody Allen, i la vaig encertar, es veu que la senyora López és una seguidora del cineasta i l’hi volia retre una mena d’homenatge- amb terapeuta de parelles inclòs- L’obra però, acaba amb un final més agredolç, un final més europeu, és a dir una mica de tot: dues parelles dos finals.

Quatre personatges damunt l’escenari en un sol acte, amb diferents ambients: un llit, una banyera, un sofà, i una taula amb 4 cadires.

Identifico elements comuns en les obres de la Carol López, tals com: la incorporació del vídeo, el  toc musical: de cançons cantades en directe; en aquest cas dues : una en francès i l’altra en anglès; la primera interpretada a nivell coral , la segona, cantada“humorísticament” pels dos homes, i tot seguit  sona la versió original de la cançó de Minnie Riperton: “Loving you” -curiosament és la peça que jo tinc al mòbil com a sintonia de despertador-.

Un altre tret del segell de l’autora seria que  cada personatge parla en català o en castellà, tal i com passa a la vida real i segons la llengua materna dels actors. Una parella parla en castellà, l’altra en català, i entre tots ells en català. No es parla en anglès , ja que un dels actors, l’Andrew Tarbet, -és americà a la vida real i a l’obra-  però parla en un català amb accent americà molt característic, això sí, deixa anar  força expressions en anglès, sobretot quan s’enfada, clar.

Hi ha un atractiu joc entre la ficció i la pròpia realitats dels actors: Els noms dels personatges són els mateixos que els dels propis actors, la Dolo Beltrán, cantant del grup Pastora, interpreta a una cantautora, i també ens ofereix dues cançons en directe. L’Andrew Tarbet ve a Barcelona per amor, i de fet a la vida real també va ser més o menys així amb l’actriu Laia Marull.

Els actors doncs, Dolo Beltrán i Andrew Tarbet – també protagonistes a la sèrie televisiva Infidels- i l’ Olalla Moreno i Andrés Herrera, confegeixen un personatges creïbles, encantadors, contradictoris, humans...El llenguatge, els diàlegs són clau per a confegir aquesta realitat de parelles.

Me’n vaig anar del teatre amb un somriure als llavis, tot pensant que havia vist una obra de teatre moderna, cosmopolita, i propera.

Com que vaig seure a la primera fila, vaig tenir el privilegi de veure la professionalitat de l’Olalla Moreno en aconseguir que li llisquessin llàgrimes per les galtes, em vaig despistar, però, tot seguint l’escena principal,  i no vaig gaudir dels segons nu integral frontal de l’Andrew Tarbet abans de posar-se la tovallola. Això és el que té el ser una espectadora amatent .