Reflexions de tardor
La llum d’una tarda , d’un capvespre m’encisa. A voltes la realitat també és art, també és poesia.
Sovint ens entestem en cercar grans emocions i transcendències, i deixem de contemplar allò que ens envolta, que ens és donat.
Sovint he oblidat que una posta de sol és el millor regal del cel, i de franc.
La tardor m’inquieta, anar cap a la manca de llum, que els dies s’escurcin em produeix basarda.
Els temporals em posen nerviosa i les pluges em fan ressorgir la melangia.
La melangia a voltes se’m fa dolça, em fa somiar, recordar, i sobretot em fa que la visqui amb música suau.
La suavitat dels colors de la tardor em produeixen tendresa.
Quan plou m’aixoplugo a casa i miro per la finestra, contemplo les gotes com clapotegen a terra i em sento segura de ser a l’altra banda, sense sortir al carrer.
La tardor em recorda que tot té un procés i que sóc petita davant la natura, davant l’univers.
Si tanco els ulls i em deixo anar, sento com la tardor m’agafa la mà i em diu, “ tranquil·la, tot està bé, la matèria no es crea ni es destrueix, només es transforma”.
I jo que tot això ho sé, però sóc humana i continuo estremint-me davant les inclemències del temps i el meu cos continua responent a cada estossec del firmament.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada