dimecres, 27 de juny del 2012

EL CUC QUE EM XUCLA LA FORÇA VITAL I LA CLAREDAT MENTAL ( La SFC

EL CUC QUE EM XUCLA LA FORÇA VITAL I LA CLAREDAT MENTAL ( La SFC)

Tu que comparteixes el meu entorn...

Espero que entenguis com a mínim una mica el meu patiment, i que sovint, com ara, estic fora de circulació literalment; ja que el meu cos i la meva ment estan encallats a causa d'una  greu malaltia neuronal que em xucla completament la força vital, i la claredat mental: la síndrome de fatiga crònica(SFC) . Ho explicaré de mica en mica, curt i ras.

Dins la mateixa malaltia hi ha diferents graus; el meu estadi  és dels més severs; tot i que  aparentment no ho sembli, sobretot quan estic asseguda, en bona companyia, somrient o rient: la processó, però, va per dins.

En acceptar  públicament  les meves limitacions causades per les malalties que pateixo,(perquè en tinc altres associades o independents, que en qualsevol cas el que fan és augmentar  el grau de complicacions i patiment).
En fer-ho públic, doncs, sé que m'estic ajudant a mi  mateixa i a altres persones que s'hi troben o s'hi trobaran.

El dolor és aclaparador: dolor físic i dolor emocional.

 Ens cal ser compreses pel nostre entorn, sobretot pels qui ens tenen en estima. La mateixa sanitat pública ,a vegades, ens ha girat l’esquena, per manca de difusió, de formació, o bé perquè són malalties complexes,cares i que ha de ser tractades des de diferents àrees.

Quan una persona va enguixada d’una cama no s’espera d’ella que corri, o no se li demana la raó per què no ho fa.  En el meu cas sento la necessitat d’explicar-me, perquè el guix no es veu, però i tant que hi és: pel cos i pel cap...

Sols pretenc això, que te'n facis càrrec, que entenguis que  a vegades no em veig en cor  fins i tot per a tenir una conversa llarga, ja que em sento el cap a punt d’explotar, que em passo molts dies reclosa a casa, sense poder donar ni un pas,o bé sortint poc o amb por  a caure per la sensació d’esvanir-me .

El meu dipòsit de benzina té un forat que va perdent combustible i la meva reserva d’energia està sota mínims.

En un estat permanent de feblesa, les infeccions respiratòries són el pa de cada dia. Evidentment, llavors, el meu estat d'ànim també se'n ressent.

La meva situació és molt canviant, passo èpoques i dies diferents; i sincerament, em costa fins i tot a mi preveure com estaré d’aquí uns dies.
 Si un dia sembla que estic millor i em passo dels meus petits límits, la síndrome de fatiga crònica no ho perdona i em fa pagar una llarga factura.

Tot i així, tingues ben present que sóc i em sento una dona completa, vital; una persona amb molts interessos i ideals.
La vida continua i cada dia valoro més poder assaborir els petits instants de goig.
                                                                                                                                                  
                                                                                                                                             (    Rosa Subirachs)
                                                                             

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada