dissabte, 5 de maig de 2012

AGOST AL TNC. MOTIUS PER A ANAR-LA A VEURE

 

AGOST AL TNC. MOTIUS PER A ANAR-LA A VEURE


Els meus cosins em van regalar per Reis un val bescanviable per una entrada a l’obra de teatre que jo triés. No ho vaig  dubtar,m’havia quedat sense lloc la temporada passada, aquesta, doncs, que es repeteix com a fet extraordinari,  aniria a veure Agost al TNC. Ens vam esperar un temps, que fessin la reposició i que coincidíssim en les agendes.

Per fi va arribar el gran dia. Els meus cosins no les tenien totes, comptant els dos entreactes, l’obra dura 4 hores i 20  minuts.

Jo ja sabia que aniria bé, que en sortiríem contents, de totes maneres però,  vaig fer una preparació prèvia de repòs extra, per tal d’evitar que la fibromiàlgia  m’impedís gaudir de l’espectacle.

Per començar, anar a la sala gran del TNC és tot un luxe a nivell arquitectònic, tot i que he de dir que no és gaire accessible pel que fa a la mobilitat.

Per què estava tan segura que m’agradaria i que quedaria bé amb els meus acompanyants? Si ho hagués de resumir en poques paraules diria que confiava en la meva intuïció d’espectadora habitual de teatre.

Puc argumentar, però, tot el que es va confirmar, els motius doncs que per a mi són fonamentals per anar a veure Agost.

En primer lloc: el director el Sergi Belbel. Aquest terrassenc, actual director del TNC, totalment premiat i reconegut en el món escènic,el qual, opino que encara el tenim poc valorat a nivell popular ja que ens manca més cultura teatral per a entendre que aquest dramaturg és un crac.Un home que ha dirigit grans i variats autors,  per exemple obres que he vist com: El mètode Grönholm, Dissabte, diumenge i dilluns, Les falses confidències o L’inspector. Un home que la seva obra ha servit de base per a pel·lícules de Ventura Pons,( Carícies, Morir o no..) un autor,( teatre, guions TV), traductor,  professor teatral, i a voltes implicat també en el muntatges escènics de les seves obres, un home així per a mi és un humanista, i és una joia tenir un Belbel entre nosaltres. Per tant hi anava gairebé amb els ulls tancats.
En segon lloc: els actors i actrius. Aplegar en un mateix escenari un planter de primera  és un privilegi. Tots 13  estan esplèndids, cada un broda el seu paper; molt destacable el duel escènic entre dues grans primeres dames de l’escena catalana: l’Anna Lizaran i l’Emma Vilarasau . Els papers s’hi prestaven, dues dones amb una gran força, dues grans protagonistes. Els actors homes, queden pel guió amb menys presència, però comptar amb un Lucchetti, un Banacolocha o un Folk... deixa’ls anar...

En tercer lloc pel text: avalat pels premis Tony i Pulitzer de teatre , Agost  del dramaturg i actor d’ Oklahoma Tracy Letts, (el qual diu tenir com a referents literaris de Tenesse Williams en la dramatúrgia i Faulkner i Thompson en la narrativa), Agost doncs, és un text rodó, rotund.

Agost és una història familiar de caire universal, de la família occidental actual.

Per descomptat és un matriarcat , on a més hi ha tres filles, amb parelles,  néta, germana, cunyat, nebot, assistenta...i el toc colorista del xèrif. Tots els personatges de l’auca, tots el caràcters possibles, relacions d’amor, d’odi, poder, de submissió, de companyonia, estats d’indiferència, de rebuig, de ràbia, d’atracció, de compassió, de tendresa...

Com a espectador un passa de riure a tenir la pell de gallina, de la sorpresa, a la identificació, en definitiva a l’emoció. És un còctel ben barrejat ja que no hi ha cap element que sobresurti massa, que embafi. Aquí rau la grandesa de l’obra, de tot, com a la vida, narrat sense maniqueismes, sense moralismes, sense escrúpols. L’obra acaba bé, i no perquè sigui un happy end, acaba bé perquè és un final natural dins el procés evolutiu de l’ésser humà.

En quart i darrer lloc, l’escenografia, el muntatge, és espectacular, com una casa de nines a l’engròs que es munta i es desmunta; diferents nivells, diferents escenes en una mateixa casa: una casa que s’obre i es tanca al principi i al final, tot un univers simbòlic que es pot representar amb tota el seva,  esplendor, amb tota classe de detalls, d’una banda gràcies l’amplitud de l’escenari, i de l’altra, hem de tenir en compte que el TNC és un teatre amb subvencions públiques al darrera, i que el preu de l’entrada també és elevat.  A Agost, doncs, un és per moments protagonista en viu i en directe de la riquesa i màgia de l’espai.


 Rosa Subirachs

 






Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada