AGOST AL TNC. MOTIUS PER A ANAR-LA A
VEURE
Els meus cosins em van regalar
per Reis un val bescanviable per una entrada a l’obra de teatre que jo triés.
No ho vaig dubtar,m’havia quedat sense lloc
la temporada passada, aquesta, doncs, que es repeteix com a fet
extraordinari, aniria a veure Agost al
TNC. Ens vam esperar un temps, que fessin la reposició i que coincidíssim en
les agendes.
Per fi va arribar el gran dia.
Els meus cosins no les tenien totes, comptant els dos entreactes, l’obra dura 4
hores i 20 minuts.
Jo ja sabia que aniria bé, que
en sortiríem contents, de totes maneres però, vaig fer una preparació prèvia de repòs extra,
per tal d’evitar que la fibromiàlgia m’impedís gaudir de l’espectacle.
Per començar, anar a la sala gran
del TNC és tot un luxe a nivell arquitectònic, tot i que he de dir que no és
gaire accessible pel que fa a la mobilitat.
Per què estava tan segura que
m’agradaria i que quedaria bé amb els meus acompanyants? Si ho hagués de
resumir en poques paraules diria que confiava en la meva intuïció d’espectadora
habitual de teatre.
Puc argumentar, però, tot el
que es va confirmar, els motius doncs que per a mi són fonamentals per anar a
veure Agost.
En primer lloc: el director el Sergi
Belbel. Aquest terrassenc, actual director del TNC, totalment premiat i
reconegut en el món escènic,el qual, opino que encara el tenim poc valorat a
nivell popular ja que ens manca més cultura teatral per a entendre que aquest
dramaturg és un crac.Un home que ha dirigit grans i variats autors, per exemple obres que he vist com: El mètode
Grönholm, Dissabte, diumenge i dilluns, Les falses confidències o L’inspector. Un home que la seva obra ha
servit de base per a pel·lícules de Ventura Pons,( Carícies, Morir o no..) un
autor,( teatre, guions TV), traductor, professor teatral, i a voltes implicat també
en el muntatges escènics de les seves obres, un home així per a mi és un
humanista, i és una joia tenir un Belbel entre nosaltres. Per tant hi anava
gairebé amb els ulls tancats.
En segon lloc: els actors i
actrius. Aplegar en un mateix escenari un planter de primera és un privilegi. Tots 13 estan esplèndids, cada un broda el seu paper;
molt destacable el duel escènic entre dues grans primeres dames de l’escena
catalana: l’Anna Lizaran i l’Emma Vilarasau . Els papers s’hi prestaven, dues
dones amb una gran força, dues grans protagonistes. Els actors homes, queden
pel guió amb menys presència, però comptar amb un Lucchetti, un Banacolocha o
un Folk... deixa’ls anar...
En tercer lloc pel text: avalat
pels premis Tony i Pulitzer de teatre , Agost del dramaturg i actor d’ Oklahoma Tracy Letts,
(el qual diu tenir com a referents literaris de Tenesse Williams en la
dramatúrgia i Faulkner i Thompson en la narrativa), Agost doncs, és un text
rodó, rotund.
Agost és una història familiar
de caire universal, de la família occidental actual.
Per descomptat és un matriarcat
, on a més hi ha tres filles, amb parelles, néta, germana, cunyat, nebot, assistenta...i
el toc colorista del xèrif. Tots els personatges de l’auca, tots el caràcters
possibles, relacions d’amor, d’odi, poder, de submissió, de companyonia, estats d’indiferència,
de rebuig, de ràbia, d’atracció, de compassió, de tendresa...
Com a espectador un passa de
riure a tenir la pell de gallina, de la sorpresa, a la identificació, en
definitiva a l’emoció. És un còctel ben barrejat ja que no hi ha cap element
que sobresurti massa, que embafi. Aquí rau la grandesa de l’obra, de tot, com a
la vida, narrat sense maniqueismes, sense moralismes, sense escrúpols. L’obra
acaba bé, i no perquè sigui un happy end, acaba bé perquè és un final natural
dins el procés evolutiu de l’ésser humà.
En quart i darrer lloc,
l’escenografia, el muntatge, és espectacular, com una casa de nines a l’engròs
que es munta i es desmunta; diferents nivells, diferents escenes en una mateixa
casa: una casa que s’obre i es tanca al principi i al final, tot un univers
simbòlic que es pot representar amb tota el seva, esplendor, amb tota classe de detalls, d’una
banda gràcies l’amplitud de l’escenari, i de l’altra, hem de tenir en compte
que el TNC és un teatre amb subvencions públiques al darrera, i que el preu de
l’entrada també és elevat. A Agost,
doncs, un és per moments protagonista en viu i en directe de la riquesa i màgia
de l’espai.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada