UN DÉU SALVATGE : UNA SÀTIRA EXCEPCIONAL
Un Déu salvatge, de la dramaturga francesa Yasmina Reeza
és una obra que malgrat el seu elevat rang és per a tots els públics; ja que és una reflexió irònica, lúcida, corrosiva, intel·ligent, satírica ,hilarant d’un tema que pot resultar familiar a la majoria del públic.
És un obra que igual la pot veure i gaudir un espectador de Gran Hermano, que una persona entesa i amant del gènere teatral.
Els actors estan esplèndids: L’actor i també en part productor de l’obra Ramon Madaula, actua amb tanta naturalitat, és tan creïble que no sembla ni que actuï.
En Jordi Boixaderas, curiosament company de joventut de Madaula en els seus inicis al teatre amateur a Sabadell, en Boixaderas doncs; amb la seva potent veu que omple l’escenari, posseeix a més una actitud corporal que només veure’l gairebé ja provoca el somriure.
La Vicenta Ndongo realitza una important transformació al llarg de l’obra; la seva catarsi és espectacular i està a l’alçada del personatge.
La Roser Comí, la menys mediàtica dels quatre, però prou coneguda a l’escena teatral, interpreta un personatge que s’erigeix en la veu del civisme , una dona tocada i posada que ratlla la repel·lència i que també és creïble i reconeixible com a prototipus.
Resulta curiós i ensems admirable que directora l’ anglesa Tzasmin Townsend, estigui representant al mateix temps la mateixa obra en dues versions, la catalana i la castellana ( amb Maribel Verdú i Aitana Sánchez Gijón com a caps de cartell).
La direcció també resulta excel·lent ja que aconsegueix ,en un sol acte i un sol decorat, que els personatges passin de persones , de classe mitjana alta,de professions liberals, cultes, aparentment molt educades, passin doncs a treure el seu Déu salvatge . I les dues parelles acaben despullades a nivell emocional.
He vist unes quantes obres on el text estava escrit per la Yasmina Reeza, però no sé per què m’ha vingut al cap Arte, interpretada i dirigida per Josep M. Flotats que és la primera obra que vaig veure d’aquesta autora, i senzillament, el resultat em sembla més brillant el de l’obra que ara comento, potser perquè el tema d’una trobada de pares on els nens s’han pegat, hi hagut lesions i haurà “una civilitzada denúncia” és un tema molt habitual, o potser perquè tots ,en el fons ,portem a dins un Déu salvatge , i també ens agrada molt veure com els altres perden els papers. Sigui com sigui és una obra que recomano a tots nivells.
Un Déu salvatge, de la dramaturga francesa Yasmina Reeza
és una obra que malgrat el seu elevat rang és per a tots els públics; ja que és una reflexió irònica, lúcida, corrosiva, intel·ligent, satírica ,hilarant d’un tema que pot resultar familiar a la majoria del públic.
És un obra que igual la pot veure i gaudir un espectador de Gran Hermano, que una persona entesa i amant del gènere teatral.
Els actors estan esplèndids: L’actor i també en part productor de l’obra Ramon Madaula, actua amb tanta naturalitat, és tan creïble que no sembla ni que actuï.
En Jordi Boixaderas, curiosament company de joventut de Madaula en els seus inicis al teatre amateur a Sabadell, en Boixaderas doncs; amb la seva potent veu que omple l’escenari, posseeix a més una actitud corporal que només veure’l gairebé ja provoca el somriure.
La Vicenta Ndongo realitza una important transformació al llarg de l’obra; la seva catarsi és espectacular i està a l’alçada del personatge.
La Roser Comí, la menys mediàtica dels quatre, però prou coneguda a l’escena teatral, interpreta un personatge que s’erigeix en la veu del civisme , una dona tocada i posada que ratlla la repel·lència i que també és creïble i reconeixible com a prototipus.
Resulta curiós i ensems admirable que directora l’ anglesa Tzasmin Townsend, estigui representant al mateix temps la mateixa obra en dues versions, la catalana i la castellana ( amb Maribel Verdú i Aitana Sánchez Gijón com a caps de cartell).
La direcció també resulta excel·lent ja que aconsegueix ,en un sol acte i un sol decorat, que els personatges passin de persones , de classe mitjana alta,de professions liberals, cultes, aparentment molt educades, passin doncs a treure el seu Déu salvatge . I les dues parelles acaben despullades a nivell emocional.
He vist unes quantes obres on el text estava escrit per la Yasmina Reeza, però no sé per què m’ha vingut al cap Arte, interpretada i dirigida per Josep M. Flotats que és la primera obra que vaig veure d’aquesta autora, i senzillament, el resultat em sembla més brillant el de l’obra que ara comento, potser perquè el tema d’una trobada de pares on els nens s’han pegat, hi hagut lesions i haurà “una civilitzada denúncia” és un tema molt habitual, o potser perquè tots ,en el fons ,portem a dins un Déu salvatge , i també ens agrada molt veure com els altres perden els papers. Sigui com sigui és una obra que recomano a tots nivells.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada