EL MEU GUANYADOR ÉS : “ EL SECRETO DE SUS OJOS.”
L’hi devia i m’ho devia a mi mateixa... El secreto de sus ojos va acabar d’arrelar
en mi la passió pel cinema argentí que va despertar Campanella amb El hijo de la novia .
Fa temps que la vaig veure, i em va sorprendre tan agradablement que no comentar-la al bloc em semblava fer-li un lleig.
He trigat, he estat a punt de no fer-ho, però abans que els de l’Acadèmia de Hollywood no se’ls acudeixi guardonar-la amb un Òscar, ho vull fer jo.
El secreto de sus ojos, és per a mi una pel·lícula rodona un thriller diferent als que estem acostumats habitualment, és a dir , als americans( tot i que Juan José Campanella ha begut de la formació estatunidenca sobretot de guionista en sèries televisives). , és una història a l’argentina feta amb paciència, detallisme i precisió; tenyida amb aquell toc romàntic que Campanella atorga als seus films; aquí els sentiments estan , barrejats amb dubtes, indecisions, diferències , socials i temps, molt de temps pel mig... Per no mancar de res, hi fan acte de presència importants dosis de sentit d’humor representades per un llenguatge col·loquial ple de modismes i frases fetes, al pur estil de Buenos Aires..
La narració , un clarobscur, va alternant la retrospectiva de 30 anys enrere ,( l’Argentina dels 70, subtilment criticada), amb els mateixos actors, excel·lentment caracteritzats, dels 2000. Una intriga criminal que es manté fins al final.
No és la primera vegada que el director utilitza els d’actors Ricardo Darín i Soledad Villamil com a parella, aquí la diferència rau en la complexitat de la relació.
Tampoc és la primera vegada que el director dóna rellevància a l’amistat en les seves històries, en aquesta pel·li l’amic no és el mateix actor “de sempre” , però l’actuació és igual de brillant.
Tant secundaris com protagonistes broden el seu paper. És cert que sóc una seguidora de Ricardo Darín ,”un heroi quotidià amb panxeta”, a partir d’ara, però, faig extensible la meva admiració per l’actriu i cantant Soledad Villamil que va fer que em cregués al principi que era una altra actriu ,diferent a la senyorassa del “present”, qui interpretava aquella noieta del “passat” impetuosa i acabada de llicenciar .
L’hi devia i m’ho devia a mi mateixa... El secreto de sus ojos va acabar d’arrelar
en mi la passió pel cinema argentí que va despertar Campanella amb El hijo de la novia .
Fa temps que la vaig veure, i em va sorprendre tan agradablement que no comentar-la al bloc em semblava fer-li un lleig.
He trigat, he estat a punt de no fer-ho, però abans que els de l’Acadèmia de Hollywood no se’ls acudeixi guardonar-la amb un Òscar, ho vull fer jo.
El secreto de sus ojos, és per a mi una pel·lícula rodona un thriller diferent als que estem acostumats habitualment, és a dir , als americans( tot i que Juan José Campanella ha begut de la formació estatunidenca sobretot de guionista en sèries televisives). , és una història a l’argentina feta amb paciència, detallisme i precisió; tenyida amb aquell toc romàntic que Campanella atorga als seus films; aquí els sentiments estan , barrejats amb dubtes, indecisions, diferències , socials i temps, molt de temps pel mig... Per no mancar de res, hi fan acte de presència importants dosis de sentit d’humor representades per un llenguatge col·loquial ple de modismes i frases fetes, al pur estil de Buenos Aires..
La narració , un clarobscur, va alternant la retrospectiva de 30 anys enrere ,( l’Argentina dels 70, subtilment criticada), amb els mateixos actors, excel·lentment caracteritzats, dels 2000. Una intriga criminal que es manté fins al final.
No és la primera vegada que el director utilitza els d’actors Ricardo Darín i Soledad Villamil com a parella, aquí la diferència rau en la complexitat de la relació.
Tampoc és la primera vegada que el director dóna rellevància a l’amistat en les seves històries, en aquesta pel·li l’amic no és el mateix actor “de sempre” , però l’actuació és igual de brillant.
Tant secundaris com protagonistes broden el seu paper. És cert que sóc una seguidora de Ricardo Darín ,”un heroi quotidià amb panxeta”, a partir d’ara, però, faig extensible la meva admiració per l’actriu i cantant Soledad Villamil que va fer que em cregués al principi que era una altra actriu ,diferent a la senyorassa del “present”, qui interpretava aquella noieta del “passat” impetuosa i acabada de llicenciar .
per motius sobretot "logístics" no he pogut gaudir de la pel·lícula, però he de dir que en ricardo darín em sembla un actor fantàstic! particularment, em va agradar molt a "nueve reinas".
ResponEliminala soledad villamil la conec de "no sos vos, soy yo", però no la recordo bé...
una abraçada, rosa!
Rosa, és un plaer llegir el que escrius. Em quedo meravellada que després del temps que fa que hem vist la pel·licula et recordis tant bé de tot. Nena has de practicar més això de la crítica literària, perquè això és lo teu.
ResponEliminaÀnims i segueix escrivint, que ho fas molt bé.
A mí també m'ha sorprès que li hagin donat l'Oscar.