SOSTRE SENSE ESTELS

Ajaguda al meu llit, contemplo el sostre esborrat d’estels...
Vull baixar i tocar de peus a terra, però no puc: m’esclafa una llosa.
Em dic: “Vinga ! Va ... Som-hi! ” Llavors faig un esforç i m’assec a la punta, però el cap em roda , el cos em grinyola i no tinc ganes de fer res.
Finalment cedeixo i em torno a gitar.
Els meus ulls enfoquen la finestra.
El dia és al seu zenit i se m’escapa, se m’escapa la llum, se m’escapen les hores... Tot i res!
Em sento trista, adolorida, cansada... I tanmateix d’idees i sentiments privilegiada.
A poc a poc el dia s’escola :
l’encarcarament va cedint,
l’ànim es va mudant i
el cansament aïllant.
Ja de nit, plena de mi, em contemplo al mirall i repeteixo la meva fal·lera:
“ Jo sóc la Rosa i ella una nosa
que no sap amb que se les hi té.
-Em dic tot esguardant-me els ulls- Per moltes derrotes que pateixi...
D’alguna manera: la venceré! “
(Rosa Subirachs)