T'ho devia, papa!!

T’ho devia , papa!

Fa uns mesos, quan va morir en Ted Kennedy una frase que s’esmentava del polític, em va fer evocar el meu pare i deia així:
" El treball continua, la causa persisteix, l’esperança segueix viva i els somnis mai no moriran”.
(Ted Kennedy)
Quan el meu pare va morir jo tenia vint-i-un anys. No se'm va acudir escriure un panegíric; era molt jove i estava molt afectada per l'atac de cor que se’l va endur en pujar al cotxe després de segellar una travessa; però sí que vaig fer que posteriorment gravessin a la làpida de marbre un epitafi que jo mateixa vaig crear i deia:

"L'home pot morir, però mai l'ideal , el teu,home incomprès,ens quedarà així per sempre més" .

La persona que va tallar les lletres al marbre, les va copiar bé, però no els signes de puntuació, per la qual cosa quedà un epitafi enrevessat, confús, paradoxalment incomprès. Què hi farem? La forma de l’escrit a hores d’ara la canviaria per fer-la més entenedora.
Fa molt de temps que volia parlar del meu pare: en Jaume Subirachs i Cortadellas.
Un home, un SENYOR: un idealista fins al moll dels ossos. Amb setze anys va lluitar contra el franquisme, va patir un any la presó del dictador. Va militar a la CNT, ( tot i que de debò no era anarquista; era un home d’esquerres,obert, tolerant, progressista, avançat al seu temps). Això sí, era un xic bohemi, molt modern , sobretot en uns anys obscurs del postfranquisme, un home culte, intel·ligent, amb un gran sentit de l'humor,un “public relations” nat.
Em va ensenyar què és la tolerància:havia estat íntim amic del meu avi matern un militant del PSUC –anarquistes i comunistes malauradament van acabar enfrontats a la guerra civil-.
Posteriorment el meu pare es va fer amic d’un capità retirat,( el Sr. Nieto) un senyor d’ideologia conservadora, de dretes però no franquista, ja que com molts altres militars, en pujar Franco es va retirar a la vida civil .
Recordo perfectament les seves converses sobre política, com discutien dos amics: un de dretes i un d’esquerres, però quan acabava la conversa el Sr. Nieto, s’aixecava, es posava el barret i s’acomiadava afectuosament.
El Sr. Nieto va fer encarregat de les seves mines al meu pare, i en morir l’hi va deixar l’herència .
La familiaritat era tal que jo, per exemple, anava a passar cada cap de setmana amb ell i la seva esposa (a qui anomenava “tiets”).

El meu pare va ser tota la seva vida un altruista, un home bo; era tan bo que ratllava la innocència beneita.
Ell va tirar endavant una cooperativa agrícola, ramadera i equitativa; va aconseguir obrir camins, fer passatges,dur la llum i/o el telèfon a masies, va fer papers perquè mols dels seus convilatans , que havien estat miners, cobressin la jubilació deu anys abans de l’edat oficial, etc, etc.
El meu pare feia la majoria de les seves gestions sense cobrar com a favor a persones a qui ell suposava amics.
Ell aconseguia que artistes de primera línia vinguessin a actuar a la festa major d’un petit poblet, aconseguia que cada diumenge els seus convilatans tinguessin dues pel·lícules de cinema, i tot en anys de repressió, de restes de caciquisme i per descomptat de menys informació.
En un moment donat hi va haver un deute de la cooperativa i els socis, cada u segons la seva participació, van haver de desembutxacar-se diners; llavors aquell poble que devia tant al meu pare, el va calumniar, va suggerir que ell s’havia quedat diners...
Van anar a judici. El judici va resultar favorable al meu pare i va resultar que a més a més de no haver-se quedat ni un cèntim, la cooperativa l’hi devia diners a ell.
El meu pare, no va fer mai el pas definitiu per a cobrar el deute de la cooperativa, ja que si ho feia significava embargar-la i per a ell la societat era com una filla, era el seu somni de col·lectivitat.
El cobrament va passar a mans del seu hereu, quan ell ja estava mort; i ningú al poble va recordar o va reconèixer que havien ensorrat moralment amb les seves enraonies, amb el seu menyspreu a l’home que més havia fet per ells, sense interès, senzillament per ideals.
- Papa, he volgut fer aquest escrit per que ara són les dates de la teva desaparició.
El dia 20 d’abril vas complir 62 anys, i vas deixar-nos el 22. Et vam enterrar per Sant Jordi, amb el Cant Espiritual de Maragall al recordatori, la qual cosa vaig agrair.
El dia del teu aniversari et vaig felicitar i vaig dir-te que no vindria el cap de setmana perquè estava amb exàmens finals de carrera.
En penjar el telèfon vaig canviar d’idea i l’hi vaig comentar a una companya de feina d’un menjador escolar:
“ l’hi donaré una sorpresa al meu pare, l’aniré a veure perquè m’ha semblat deprimit...”
- Vas ser tu qui em vas donar la sorpresa, la desagradable sorpresa... I jo sense haver-te dit que venia des de Barcelona a veure’t.
Vaig trigar tants anys en superar la meva visita no anunciada, tants com gairebé vaig trigar en acceptar la teva mort.
Siguis on siguis papa, sé que et vas assabentar de la meva decisió de donar-te una alegria inesperada aquell cap de setmana. També sé que saps que et trobo a faltar i que t’estimo ara i sempre.