BARCELÓ I LA SOLITUD DE L’ARTISTA

BARCELÓ I LA SOLITUD DE L’ARTISTA

Us queden pocs dies, però encara podeu anar ( fins a l’11 de gener del 2011) a veure l’exposició de Miquel Barceló: “La solitude organisative” organitzada per la CaixaForum de Barcelona.
En la meva modesta opinió és d’aquelles exposicions que si t’agrada la pintura, especialment la no figurativa, no te la pots perdre.
Barceló és d’aquells artistes que és capaç – després de Picasso- de posar-me la pell de gallina. Té aquella força primària, aquell instint animal del creador amb majúscules. És per aquesta força creativa inesgotable que el relaciono amb Picasso,.
És innegable l’experimentació de l’artista que realitza en els 26 anys que abraça la retrospectiva de la seva obra exposada; obra que personalment ha ajudat a seleccionar per a l’exposició.
En les més de 180 peces que hi podem trobar es pot observar tot tipus de
tècniques i textures Barceló assaja a més, tot tipus de posicions per a crear fins i tot estirat a terra.
És com si anés de “homo erectus” a “homo sapiens”, finalment representat en un parent: el goril•la, ’alter ego de l’autor que representa aquesta solitud organitzativa, és a dir l’artista davant el repte de com organitzar, de com muntar la seva obra. Aquest és un treball individual, solitari ja que la solitud fa que l’artista s’enfronti amb el procés creatiu sense interferències externes.
El color també crida l’atenció a l’exposició, hom pot trobar peces del tot acolorides, amb la seva petja inconfusible, i després passar pel blanc més despullat. A mi m’arriben especialment els colors terra, la influència de la seva residència africana ( potser l’artista viu a Àfrica perquè és on podem trobar els orígens de la nostra civilització). Barceló, doncs, de Mali en treu unes exquisides visions del desert, dels colors de la terra, de la sorra ,. Sembla que en aquells indrets, deserts , on la llum juga amb els colors i la vida és dura però plàcida, l’artista hi trobi més inspiració que enmig del bullit.
La immensitat i el detallisme es barregen en una obra polifacètica, evolutiva i sobretot comunicativa d’aquests 26 anys resumits pel mateix autor.
Aquest universal mallorquí encara, per a mi, no és suficientment valorat per al gran públic. És un home jove que si tot va bé l’hi queda molta vida i obra pel davant, però no deixem que la indiferència, que la manca d’una publicitat impactant i reiterativa ens facin perdre l’oportunitat de gaudir ara i aquí de l’obra d’un geni creatiu.