Una Délicatesse per a tots els paladars
El nom li ve que ni pintat, és una délicatesse française, un pastisset suau que entra pels ulls i pel
paladar ; gens estrafolari, sense córrer riscos, amb ingredients de tota la vida, una
combinació que sense excel·lir està destinada a triomfar ja que s’assegura la
fàcil assimilació.
És una pel·lícula feta a mida per a l’ Audrey Tautou, la
inoblidable Amélie.
Tot i que Amélie va ser un personatge que va crear un
segell i un estil encisador i màgic que ens quedarà per sempre més, aquí ens
resta simplement un bon gust de boca en acabar el visionat.
És una pel·li que recomano per ara a l’estiu, en conjunt
és refrescant, amb tocs d’humor, romanticisme, naturalitat, i sobretot amb una
gran dosi d’humanitat i desmitificació dels galants.
Aquesta és elegant, sense estridències, basada en una
bellesa natural i no en efectes especials, els personatges són creïbles,
propers, el toc d’empresa sueca i personatge suec maldestre resulta molt tendre
i un xic exòtic, amb pares Ikea inclosos.
S’aconsegueix doncs, una obra de caire romàntic, però que
arriba tant a homes com a dones.
Com a bona délicatesse,
és petitona, no cal més. Tramet sobretot el missatge de desmitificar allò de “no fan bona parella”,
“no fa per a ell, o no fa per a ella” . Per a ser una parella, i perquè funcioni, no cal ser la Barbie i el Ken.
Una dona bonica,
sensual, delicada, s’enamora d’un home malgirbat, maldestre i inexperimentat,
però pur, senzill i afectuós.
Són com una nina i un os de peluix; la nina és qui es fixa en l’os de peluix.
Abans la nina ja havia tingut el seu nino, que la vida va trencar. Ara, després de
superar el dolor per la pèrdua tria un nou company genuí, net, que és delicat amb
ella,que li fa costat, enfront del luxe, la seguretat, la seducció d’un home
experimentat com és el seu cap.
El film, està basat en el bestseller
de David Foenkinos, i dirigida per ell i pel seu germà Stéphane; suposo que ha
tingut tant èxit l’obra perquè és com un conte on triomfa l’amor, i perquè en el fons, tot i la nostra aparença
externa,tots som alhora una nina i un os
de peluix.
Agafen ganes d'anar-la a veure, Rosa. M'agraden molts les teves reflexions.
ResponElimina