“El mapa de los sonidos de Toquio” d’Isabel Coixet: Sushi regat amb vi català

En aquesta pel·lícula ens trobem amb l'univers coixetà de sempre, detallista, subtil i delicat emmarcat en un nou escenari: Tòquio, un escenari perfectament
dibuixat que ens entra per les imponents imatges, la diversitat de colors i la música sublim.
Barcelona apareix en una pinzellada al final, en allò que podríem anomenar l'epíleg de la història.
Els personatges, dues persones en situació límit acaben barrejant els seus cossos, la seva solitud , la seva desesperació i en surt un sushi remullat amb vi català que fa esclatar els sentits per la sensualitat embolcallada de tendresa i veritat.
En Sergi López ,( un dels meus actors preferits), molt valorat en el cinema francès i no profeta a casa nostra, interpreta un personatge emotiu, sincer, legal, que ho ha donat tot per amor i ha perdut tot. En aquests moments crítics apareix Rinko Kikuchi que interpreta un estrany personatge allunyat en un principi de la vida i dels sentiments, gairebé un autòmat de l'existència , la que havia de ser la seva assassina, paradoxalment es converteix en la seva salvadora.
La història d'amor esdevé quan cada personatge es recolza amb l'altre com a taula de salvació. El sexe és el mitjà que els fa transcendir, elevar-se i trobar l'element catàrtic.
Les relacions sexuals, ben explícites, estan tractades amb delicadesa, sensualitat i sobretot ens mostren l'esplendorosa Rinko Kikuchi que es transforma d'un ésser anodí en una deessa de la sensualitat. La barreja dels dos cossos és com la de les cultures, com la de les llengües que es transcriuen a la versió original - japonès, anglès i català- diferents, però universals davant els sentiments humans.
Vaig sortir del cinema tot refermant la idea d'apuntar-me a un curs de cuina japonesa, i per primera vegada amb l'interès de visitar algun dia el Japó.
Malgrat que abans d'anar a veure la pel·lícula havia llegit una crítica que la qualificava tirant a fluixeta; estic contenta d'haver anat a veure-la, de veure-la a la gran pantalla, acompanyada de bons amics amb qui poder comentar-la després.
I és que una cosa és el cinema i l'altra el visionat . Per a mi, les pel·lícules de la Isabel Coixet són en general cinema pur i exquisit.